Comentari de text: Una altra formulació del cogito (text 5 de Descartes)

1) Aquest fragment correspon a la segona part de les Meditacions Metafísiques de Descartes. Parla del dubte, del dubte metòdic, el qual proposa dubtar de tot allò que existeix per poder arribar a lo indubtable, a l’evidència. Un cop haver dubtat sobre tot allò existent, començà a dubtar sobre el ‘jo’, i arribà a la conclusió que el ‘jo’ és l’únic indubtable, res no pot persuadir el contrari.

2) El ‘cogito’, la primera evidència

3) Aquest fragment de les Meditacions Metafísiques és de Descartes, un dels autors més importants del racionalisme. El tema central d’aquest text és el dubte metòdic a partir del qual es deriva la primera evidència, el jo. L’objectiu del dubte és arribar a quelcom indubtable, és a dir, l’autor vol conèixer la veritat, comprovar que després del dubte trobarà allò evident. Comença a dubtar de tot allò que existeix i arriba a la qüestió final, el ‘jo’ tal hi com diu ‘Jo, si més no, no sóc alguna cosa?’ i també es qüestiona ‘Què se’n segueix d’aquí?’ . L’autor també volia esbrinar si era dependent del cos i dels sentits. Aquests últims es troben en la primera fase del dubte atès que ens enganyen, ja que si ens enganyen un cop ho tornaran a fer, per tant, el coneixement d’allò sensible és de coses probables, és un coneixement dubtós. A partir d’aquí va deduir que el ‘jo’ és sens dubte. Ni aquell més maligne podria fer creure el contrari ja que ningú posaria en dubte el ‘jo’, atès que aquest era la primera evidència ja que qui dubta, qui pensa i qui és, és el ‘jo’. Per tant arriba a la conclusió que després d’examinar acuradament totes les coses, la proposició de <> és veritable, és així i no pot ser de cap altra manera.

4) Aquest fragment correspon a la segona part de les Meditacions Metafísiques de Descartes, i es relaciona amb el dubte metòdic. Ell creu que per arribar a la veritat, a l’evidència hem de passar pel dubte ja que després de dubtar es pot arribar a la certesa. L’objectiu del dubte metòdic és criticar les opinions admeses fins al moment com a vertaderes per trobar l’indubtable, per comprovar que després de dubtar podrem arribar a allò evident. El dubte consta de tres fases: la primera és aquella relacionada amb els sentits que aporta que aquests ens enganyen, per tant ens aporten un coneixement dubtós. El segon és la impossibilitat de distingir entre el somni i la vigília ja que sembla real allò que vivim quan somiem i el tercer és el dubte sobre les veritats matemàtiques. A partir d’aquestes fases el dubte arribarà a la màxima radicalitat: ha dubtat de tot però no podrà dubtar del fet que està dubtant. A partir d’aquí estableix que si dubta, pensa i si pensa és; per tant el ‘jo’ és la primera evidència. Tot i això, d’aquí pot sorgir un problema anomenat solipsisme que tracta d’acceptar el jo com a l’únic ésser, per tant, el jo es queda sol en si mateix. Aquesta teoria cartesiana es pot vincular amb Plató; aquest creia que per arribar a allò indubtable, a la veritat havia d’arribar al món intel·ligible, és a dir a través del coneixement de les idees trobaria l’evident, en canvi, per Descartes el coneixement indubtable el trobarà en ell mateix. També es pot relacionar amb Sant Agustí d’Hipona qui exposà: ‘Si m’erro sóc’ tot i que aquest no era el tema central de la seva filosofia. També hi ha una altra similitud entre ambdós autors; en relació amb el tema de l’existència Sant Agustí creia que aquesta era a partir de Déu, que d'aquest naixia tot allò existent, en canvi, Descartes relaciona l'existència i l'ésser a través del pensament.