COMENTARI DE TEXT: textos de Parmènides

1) Existeixen dues vies de recerca: una que tracta sobre que és i no és no-ésser, que és fiable ja que es basa en tot el que podem conèixer sobre la realitat. L’altra parla sobre que no és i cal que no sigui, que no és fiable perquè no pots conèixer el no-ésser ja que no pot esdevenir cap fet o idea mentre tot allò que és ho pots pensar. Ens hem de fixar en l’ésser ja que mai no es dividirà ni desapareixerà segons l’ordre de la naturalesa. No hem de considerar l’ésser i el no-ésser iguals.

2) L’ésser i el no-ésser

3) Hi ha dues vies de recerca pensables: que és i que no és no-ésser que és fiable ja que es basa en tot el que podem conèixer perquè és la veritat i l’altra, que no és tant fiable ja que es tracta del que no és i que és necessàriament no-ésser atès que no pots conèixer ni pensar el que no és, perquè no es pot convertir en un fet ni tan sols ho pots pensar. D’altra banda, és el mateix pensar i ésser com diu al segon fragment ja que tot allò que existeix ho pots pensar. Hem de fixar-nos en les coses que són, en les que coses que es troben en la naturalesa, les que són presents a la teva ment perquè mai no podràs tallar l’ésser, és a dir, l’ésser sempre romandrà amb l’ésser, no es pot dispersar segons l’orde del món. Allò que es pot dir i pensar ha de ser, sinó no es podria pensar. Per tant, hem de desviar-nos d’aquella via que segueixen aquells homes ignorants que consideren que l’ésser i el no-ésser són el mateix i no el mateix per a la qual cosa el camí de totes les coses és regressiu.

4) Aquests fragments són de Parmènides d’Elea, filòsof presocràtic que va néixer l’any 540 a.C. S’identifiquen amb la seva teoria anomenada monisme ontològic que considera que només hi ha un sol ésser que no canvia, que és etern, que és present continu, homogeni i immòbil. També parla de dues vies diferents: la de la veritat i la de l’opinió. La de la veritat que es la que és present en els fragments anteriors, que tracta sobre l’ésser, tot el que podem conèixer sobre la realitat i, la de l’opinió que parla sobre les aparences. Ell veu la veritat com a invariable i parla del que és i no és no-ésser i del que no és i cal que no sigui i arriba a la conclusió que l’ésser és i el no-ésser no és. S’oposa clarament a la teoria d’Heràclit ja que aquest, defensa que la realitat està en perpetu canvi com a procés necessari en la seva teoria anomenada monisme dinàmic i, també es diferencia d’Anaximandre que va admetre la pluralitat de mons i el moviment etern de les coses, és a dir el canvi d’aquestes.