Posa't a prova! (pàgina 167)

1. Aquest fragment de Descartes explica que aquells que pensen que no es pot conèixer Déu estan determinats per la imaginació, és a dir, tot allò que no es pot imaginar els sembla incomprensible. De tal manera que no es pot utilitzar la imaginació com la utilitzem per conèixer quelcom sensible. Exposa que tot allò que es troba en l’enteniment ha passat pels sentits anteriorment excepte les idees de l’ànima i les de Déu. Finalment afirma que el coneixement indubtable és el que prové de l’enteniment.

2. -Inintel·ligible: aquest terme indica incomprensió referit a allò que és difícil d’entendre. En aquest cas l’utilitza per a referir-se al coneixement de quelcom a través de la imaginació, el resultat del qual sembla inintel·ligible.

-Imaginació: és la capacitat de la ment de crear imatges o idees mentalment o bé sospitar quelcom fantasiosament. En el text aquest concepte fa referència a la primera de les opcions.

3. Descartes exposa que tot allò que es pugui conèixer certament, és a dir, el coneixement pròpiament indubtable es relaciona amb el ‘jo’. Es pot dubtar de tot coneixement excepte del ‘jo’ atès que el ‘jo’ es qui pensa i qui dubta, per tant, existeix i és evident. Aporta que tot coneixement que provingui dels sentits pot ser fals atenent a la teoria cartesiana vinculada amb els dubtes metòdics. El filòsof exposà que es podia dubtar de tot menys del jo. A aquesta conclusió arribava a partir de dubtar de tot i el primer dels dubtes es fomentava a partir dels sentits, el segon la impossibilitat de distingir entre el somni i la vigília i el tercer dubte es basava en les veritats matemàtiques. El primer dels dubtes explicava que els sentits ens poden enganyar ja que si ens enganyen una vegada ho poden fer més; per tant el coneixement a partir de les coses sensibles és un coneixement de coses probables, de coses no certes. Per tant, amb la intervenció de l’enteniment, la raó, la intel·ligència sí es pot conèixer vertaderament, tot i que s’ha d’aplicar correctament. Per seguir aquest procés s’han de tenir en compte dos factors: la intuïció i la deducció. La primera és la presència immediata de l’evidència i la segona la inferència d’una cosa a partir d’una altra o bé la successió d’intuïcions. A partir d’aquí es pretén assolir un coneixement cert, tot i que s’han de tenir en compte una sèrie de preceptes que són l’evidència, no acceptar res com a vertader sense conèixer amb evidència que ho és. La segona de les regles és l’anàlisi, la fragmentació en parts per assolir idees clares i distintes, seguidament la síntesi consisteix en tornar a unir allò anteriorment fragmentat i finalment la revisió i enumeració que consta de la comprovació d’ambdues anteriors operacions. Mitjançant aquest procés, l’autor pretén arribar a la veritat i per assolir-la s’haurà de dubtar, i són els dubtes metòdics l’explicació dels quals demostra que el coneixement de coses sensibles és un coneixement erroni atès que els sentits ens enganyen.

4. Descartes a partir d’arribar a l’evidència del ‘jo’ estableix que és el ‘jo’ és una cosa pensant i a partir d’aquest pretenia demostrar l’existència de tot allò restant. A partir de totes les idees, estableix que Déu és allò que no necessita res més per existir, és a dir el que es considera substància. Però va arribar a la conclusió que no només era Déu el que s’entenia com a substància, sinó que també hi havia dos més en un sentit analògic. El ‘jo’ o substància pensant que coincideix amb l’ànima i els cossos o substància extensa que coincideix amb el cos. L’autor exposa que ‘jo’ i cos són independents. Creu que les coses no es poden conèixer tal com són, només a través dels seus atributs; l’atribut del jo és el pensament i l’atribut dels cossos és l’extensió. Descartes va afirmar que l’ésser humà estava format per substància extensa i substància pensantà ment i cos, és a dir, creu en una autonomia de cos i ànima així com també en un dualisme inspirat en la tradició platònica. Per tant, comparteix amb Plató aquest dualisme entre cos i ànima i afirma la salvació de la llibertat humana perquè està exclosa del mecanicisme i també la immortalitat de l’ànima així com Plató també creia que l’ànima era immortal. Descartes creu que ànima i cos son substàncies diferents i explica la interacció entre aquestes mitjançant una glàndula anomenada glàndula pineal la qual es troba en el cervell i possibilita la unió. Plató creia que l’ànima un cop s’encarnava i formava part del cos ja havia conegut les idees. També creia que la veritat es trobava en el món intel·ligible mentre que Descartes creu que allò del que no pot dubtar és únicament del ‘jo’. I, relacionat amb el coneixement es pot contrastar amb Francis Bacon qui creia que qui l’aconseguia tenia el domini de la natura mentre que Descartes associa el coneixement amb el jo, l’únic indubtable.

5. Respecte a aquesta afirmació plantejada sobre la facilitat d’accedir al coneixement de l’ànima abans que al coneixement del cos penso que el filòsof te raó. El cos es percep i es coneix mitjançant els sentits i aquests moltes vegades ens enganyen, si ho fan un cop ho poden fer més; a més un dels dubtes metòdics de Descartes es basava en el coneixement sensible el qual va afirmar que era dubtós. En canvi, mitjançant l’enteniment podem arribar al coneixement de l’ànima, per tant, es podria dir que el coneixement sobre aquesta és cert i indubtable en contrast amb el coneixement del cos. Per tant, en conclusió, l’ànima es podrà conèixer veritablement mentre que el cos no, atès que aquest només serà un coneixement probable.