Definicions (tema 2)

Raó teòrica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació de món, és a dir, cap al coneixement de la realitat.

Raó pràctica: s’anomena praxi i mira d’orientar l’acció i s’orienta cap a la consecució d’un ideal moral.

Metafísica: forma part de la filosofia teòrica i es basa en tot allò que va més enllà de la experiència.

Ultimitat: és una de les característiques bàsiques de la metafísica que vol arribar a les qüestions últimes, a aquelles les quals no admeten seguir preguntant més.

Subjecte: és el protagonista que fa l’acció de conèixer.

Opinió (Kant): és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert però no té seguretat. Pot ser objectiva o subjectiva.

Interès emancipador: es basa en alliberar als éssers humans de la dominació i repressió.

Dogmatisme: és la posició dels que pensen que es pot arribar a la veritat absoluta.

Escepticisme moderat: defensa que ens hem de comportar d’acord amb allò que és probable (Hume s. XVIII).

Criticisme: és la posició intermèdia entre el dogmatisme i l’escepticisme. Podem obtenir coneixements certs però hem d’intentar aclarir fins a on poden arribar les nostres facultats de conèixer o de contrastar els nostres coneixements amb la realitat.

Perspectivisme: proposat per José Ortega y Gasset diu que es pot arribar a conèixer la realitat conjugant diferents perspectives.

Realisme: defensa que podem conèixer la realitat tal com és. Es basa en l’objecte independentment del subjecte.

Idealisme: coneixem la realitat tal com es mostra, no tal com és. Es basa en el subjecte. Podem dubtar de tot menys del ‘’jo’’.

Noesi: és l’acte de pensar l’objecte de la consciència.
Prejudici (Gadamer): judicis previs que adquirim per educació, cultura, socialització i que constitueixen el coneixement.

Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement d’un assumpte.

Autoritat: acceptem una cosa com a certa ja que prové d’ algú que coneix sobre la matèria.
Evidència sensible: criteri que considera cert allò que prové dels sentits.

Adequació: és la relació d’ajust entre l’objecte i el subjecte, la concordança entre el pensament i la realitat.

Coherència: criteri de la veritat la qual depèn del context en què es troba.

Pragmatisme: és una possibilitat de coneixement basada en què allò cert és útil.

Consens: acord al que arriben uns interlocutors en condicions ideals del diàleg.

Contingència: tot allò que és però no pot ser-ho. S’oposa a necessitat.

Realitat virtual: conjunt de percepcions i sensacions generades amb l’ajuda d’un suport tècnic.