Un paisatge de paraules:
Aquest nou concepte de saviesa emergeix d’una situació històrica i cultural sobre els conceptes fonamentals de la filosofia grega expressats per les paraules següents:
-Naturalesa: en el seu fons hi ha una de les institucions importants de la interpretació del món: el descobriment d’una realitat desenvolupada des de si mateixa i per a si mateixa. La naturalesa té els seus propis ritmes i les seves pròpies lleis.
-Llei: les lleis son aquelles prescripcions que fan els homes per organitzar la vida col·lectiva i depenen de les opinions dels mortals, de les seves convencions. La naturalesa determina la nostra realitat; però la llei, es deu a principis regits d’una manera humana de buscar l’equilibri i l’harmonia.
-Tècnica: és l’art de modificar o de produir quelcom real. Hi ha altres éssers que depenen de l’home i que fins i tot són productes inventats i construïts per ell. Aquests objectes sempre estaven subjectes a la voluntat d’aquells que els havien inventat. La tècnica brotava de les necessitats de l’home; però també de la interpretació o ideologia amb la qual es manejaven aquestes necessitats. Aquesta capacitat tècnica era resultat de la inestabilitat davant la vida i d’una cerca creativa de la seguretat.
-Ciutat: és una forma de realitat que també crida l’atenció als grecs. És un espai abstracte, una mena de xarxa en què es teixeixen les relacions dels éssers humans que conviuen en aquest espai físic. És una empresa col·lectiva en què l’ impuls essencial és la necessitat de convivència, d’harmonia entre els individus. L’individu percep que no pot viure sense la ciutat.
-Llenguatge, raó, pensament: la importància de la comunicació entre els homes és el més característic d’aquest període. Però, a més a més, el ‘lógos’ és una realitat inaprehensible i no és tan clara com la naturalesa que es presenta davant els nostres ulls. El ‘lógos’ només el sentim, i, aquest món, es troba en la nostra consciència personal ja que es troba situat en una parcel·la d’interioritat que constitueix i determina l’ésser humà. Els sofistes descobreixen que la vida humana es desenvolupa en funció de la paraula, de la veracitat o falsedat d’allò que diem. El llenguatge obre el món de les relacions humanes però també el pot tancar, ocultar o tergiversar, per tant allò que l’ésser humà faci ha de ser conseqüència del que diu. Això ens conduirà a l’educació.
-Educació: els sofistes la plantegen analitzant els continguts que transmet la tradició. La força dels valors tradicionals era l’element dominant de l’educació però, una nova educació que estigués d’acord amb els principis democràtics havia de partir d’una crítica dels valor tradicionals que es trobaven en les paraules (justícia, lógos, llei..). Per tant, l’educació és una qüestió de llenguatge i és a través de la comunicació entre éssers humans com el llenguatge incideix en la ment i en el centre mateix de la individualitat.
-Veritat: en una societat predemocràtica la veritat era el manament de qualsevol autoritat, però, amb els sofistes la veritat entra a formar part de les estructures mateixes del llenguatge, per tant, comença a ser expressió de l’ambigüitat de la vida, de les possibilitats de l’existència. En definitiva, la veritat quedarà lligada a la demostració ja que la veritat ha de ser provada i argumentada. Cercar la veritat serà una tasca humana i compromesa amb aquesta ambigüitat des de la qual se’ns presenta l’existència. Viure és, saber escollir entre un seguit de possibilitats que s’ofereixen i així, poder realitzar-se.
