1)L’ànima és immortal i anterior al cos humà. Per tant, no hi ha res que no hagi après ja que ha vist i observat totes les coses existents, tant les d’aquí com les de l’inframón. Per tant, recorda les coses que ja havia conegut anteriorment ja que tot el que coneix ho pot recordar. Per tant, la paraula aprendre sorgeix de la relació de recordar una cosa ja apresa. Aprendre i cercar són reminiscències, és a dir, records d’un assumpte quasi oblidat.
2) La singularitat de l’ànima.
3) L’ànima és immortal i ha nascut molts cops, per tant ha pogut observar totes les coses que existeixen, tant les d’aquí com les de l’inframón, és a dir, les de l’Hades. Per tant és anterior al cos en el sentit que quan s’infiltra en aquest ja ho sap tot a causa de les idees que ha contemplat, és a dir, no hi ha res que no hagi après a causa de la seva llarga experiència. D’aquesta manera és molt possible que recordi, no tan sols la virtut com hi figura al text, sinó també les coses que abans també coneixia, és a dir, de tot el coneixement que posseeix a través del contacte amb el món sensible. Com l’ànima ho ha après tot i en té coneixement absolut, res no impedeix que ho recordi, és a dir, tot el que l’ànima aprèn ho pot recordar i el procés de recordar una cosa ja apresa s’anomena reminiscència. Per tant, els homes anomenaran el fet que l’ànima pugui recordar tot el que ha après el que es coneix com aprendre. Sintetitzant, cercar i aprendre no són res més que reminiscències ja que parteixen de la base del coneixement de quelcom i a partir d’aquí ho poden recordar, desenvolupar i mostrar.
4) Aquest fragment pertany al llibre Menó de Plató, un dels filòsofs més importants i coneguts que naixé al segle V a.C. El llibre que inclou aquest fragment correspon a la segona època de la vida de l’autor on trobem els diàlegs de maduresa o dogmàtics on Plató ja té constituït el seu mètode filosòfic. El fragment es relaciona amb la seva teoria del coneixement, concretament amb una de les tècniques que l’autor utilitza per accedir al coneixement de les idees: a la tècnica del record o reminiscència. Per l’autor, conèixer és recordar. Quan l’ànima recau sobre un cos ja ho sap tot perquè ha contemplat les idees del món i quan entra en aquest ho oblida tot el que ha conegut en l’existència anterior. I és mitjançant el contacte amb el món sensible i amb la dialèctica que arriba a recordar aquelles coses apreses anterior al contacte amb el cos humà. El concepte de la reminiscència del coneixement i de l’ànima, es pot comparar amb la influència que té Plató dels pitagòrics. És a dir del dualisme entre cos i ànima, de la transmigració d’aquesta d’un cos a un altre i de la immortalitat de l’ànima, ja que quan el cos mor, l’ànima surt i s’allibera d’aquest on es trobava reprimida essent immortal. També es podria relacionar amb Demòcrit quan diu que l’ànima és com un alè que dóna vida ja que és quelcom amb una gran singularitat que s’introdueix en el cos humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada