Comentari de text: impressions i idees (David Hume)

1)Aquest fragment pertany a la segona part de la Investigació sobre l’enteniment humà on Hume exposa la distinció entre les percepcions de la ment. Unes les anomena pensaments o idees les quals són més dèbils mentre que les altres les qualifica d’impressions, aquelles que agrupen les percepcions més vives i percebudes pels sentits. A diferència de les impressions, les idees són percepcions menys vives que tenen lloc quan reflexionem sobre les sensacions rebudes. Finalment explica que les idees que formula la ment són a partir d’impressions o percepcions vives.

2) Les percepcions cognitives

3) Aquest fragment correspon a Hume, un filòsof escocès empirista del segle XVIII. En aquest text, argumenta les diferències que s’estableixen entre els continguts de la ment segons diferents graus de força i vivor: les impressions i les idees. En primer lloc, estableix com a idees o pensaments aquelles percepcions menys fortes, menys vives i com a impressions aquelles percepcions més vives, aquelles que provenen directament dels sentits que tenen lloc tal i com diu al text ‘ quan oïm, o veiem o sentim o estimem o odiem o desitgem o ens delim. Per tant, estableix que hi ha una diferenciació entre les idees de les impressions atès que són percepcions menys vives que tenen lloc quan reflexionem sobre alguna experiència sensible o altres moviments expressats anteriorment relacionats amb el contacte sensible. Per tant, conclou afirmant que qualsevol imatge mental prové de les sensacions exteriors o interiors, és a dir totes les nostres idees les genera la ment a partir del contacte amb la realitat sensible.

4) Aquest fragment corresponent a la Investigació sobre l’enteniment humà exposa la teoria del coneixement de Hume. En aquesta, l’autor diferencia entre impressions i idees. Defineix com a impressions aquelles percepcions més fortes i intenses procedents de l’experiència present i com a idees aquelles que són còpies de les impressions, és a dir, aquelles imatges febles sobre les impressions, per tant s’estableix la distinció entre ambdues en relació amb el grau de vivesa o intensitat. Hume estableix una relació de reflex: les idees reflecteixen les impressions, és a dir les impressions són les causes de les idees ja que sense una impressió sensible prèvia la ment no pot formular la imatge mental de quelcom. Per tant va exposar que l’afirmació d’una idea tindrà lloc si aquesta es deriva d’una impressió (excepte en les ciències matemàtiques). Aquesta teoria es pot relacionar amb John Locke, un filòsof anglès del segle XVII. Aquest exposà que l’origen de les idees també provenia de l’experiència, que no hi havia res en l’enteniment que no hagués passat prèviament pels sentits. En canvi, es pot contrastar amb Plató qui exposava que el món sensible era una còpia del món de les idees, per tant establia com a falsa la realitat present. I, Hume va determinar que són les impressions les causes de les idees, és a dir que sense una impressió o percepció viva no es pot generar una idea.

Posa't a prova! (pàgina 167)

1. Aquest fragment de Descartes explica que aquells que pensen que no es pot conèixer Déu estan determinats per la imaginació, és a dir, tot allò que no es pot imaginar els sembla incomprensible. De tal manera que no es pot utilitzar la imaginació com la utilitzem per conèixer quelcom sensible. Exposa que tot allò que es troba en l’enteniment ha passat pels sentits anteriorment excepte les idees de l’ànima i les de Déu. Finalment afirma que el coneixement indubtable és el que prové de l’enteniment.

2. -Inintel·ligible: aquest terme indica incomprensió referit a allò que és difícil d’entendre. En aquest cas l’utilitza per a referir-se al coneixement de quelcom a través de la imaginació, el resultat del qual sembla inintel·ligible.

-Imaginació: és la capacitat de la ment de crear imatges o idees mentalment o bé sospitar quelcom fantasiosament. En el text aquest concepte fa referència a la primera de les opcions.

3. Descartes exposa que tot allò que es pugui conèixer certament, és a dir, el coneixement pròpiament indubtable es relaciona amb el ‘jo’. Es pot dubtar de tot coneixement excepte del ‘jo’ atès que el ‘jo’ es qui pensa i qui dubta, per tant, existeix i és evident. Aporta que tot coneixement que provingui dels sentits pot ser fals atenent a la teoria cartesiana vinculada amb els dubtes metòdics. El filòsof exposà que es podia dubtar de tot menys del jo. A aquesta conclusió arribava a partir de dubtar de tot i el primer dels dubtes es fomentava a partir dels sentits, el segon la impossibilitat de distingir entre el somni i la vigília i el tercer dubte es basava en les veritats matemàtiques. El primer dels dubtes explicava que els sentits ens poden enganyar ja que si ens enganyen una vegada ho poden fer més; per tant el coneixement a partir de les coses sensibles és un coneixement de coses probables, de coses no certes. Per tant, amb la intervenció de l’enteniment, la raó, la intel·ligència sí es pot conèixer vertaderament, tot i que s’ha d’aplicar correctament. Per seguir aquest procés s’han de tenir en compte dos factors: la intuïció i la deducció. La primera és la presència immediata de l’evidència i la segona la inferència d’una cosa a partir d’una altra o bé la successió d’intuïcions. A partir d’aquí es pretén assolir un coneixement cert, tot i que s’han de tenir en compte una sèrie de preceptes que són l’evidència, no acceptar res com a vertader sense conèixer amb evidència que ho és. La segona de les regles és l’anàlisi, la fragmentació en parts per assolir idees clares i distintes, seguidament la síntesi consisteix en tornar a unir allò anteriorment fragmentat i finalment la revisió i enumeració que consta de la comprovació d’ambdues anteriors operacions. Mitjançant aquest procés, l’autor pretén arribar a la veritat i per assolir-la s’haurà de dubtar, i són els dubtes metòdics l’explicació dels quals demostra que el coneixement de coses sensibles és un coneixement erroni atès que els sentits ens enganyen.

4. Descartes a partir d’arribar a l’evidència del ‘jo’ estableix que és el ‘jo’ és una cosa pensant i a partir d’aquest pretenia demostrar l’existència de tot allò restant. A partir de totes les idees, estableix que Déu és allò que no necessita res més per existir, és a dir el que es considera substància. Però va arribar a la conclusió que no només era Déu el que s’entenia com a substància, sinó que també hi havia dos més en un sentit analògic. El ‘jo’ o substància pensant que coincideix amb l’ànima i els cossos o substància extensa que coincideix amb el cos. L’autor exposa que ‘jo’ i cos són independents. Creu que les coses no es poden conèixer tal com són, només a través dels seus atributs; l’atribut del jo és el pensament i l’atribut dels cossos és l’extensió. Descartes va afirmar que l’ésser humà estava format per substància extensa i substància pensantà ment i cos, és a dir, creu en una autonomia de cos i ànima així com també en un dualisme inspirat en la tradició platònica. Per tant, comparteix amb Plató aquest dualisme entre cos i ànima i afirma la salvació de la llibertat humana perquè està exclosa del mecanicisme i també la immortalitat de l’ànima així com Plató també creia que l’ànima era immortal. Descartes creu que ànima i cos son substàncies diferents i explica la interacció entre aquestes mitjançant una glàndula anomenada glàndula pineal la qual es troba en el cervell i possibilita la unió. Plató creia que l’ànima un cop s’encarnava i formava part del cos ja havia conegut les idees. També creia que la veritat es trobava en el món intel·ligible mentre que Descartes creu que allò del que no pot dubtar és únicament del ‘jo’. I, relacionat amb el coneixement es pot contrastar amb Francis Bacon qui creia que qui l’aconseguia tenia el domini de la natura mentre que Descartes associa el coneixement amb el jo, l’únic indubtable.

5. Respecte a aquesta afirmació plantejada sobre la facilitat d’accedir al coneixement de l’ànima abans que al coneixement del cos penso que el filòsof te raó. El cos es percep i es coneix mitjançant els sentits i aquests moltes vegades ens enganyen, si ho fan un cop ho poden fer més; a més un dels dubtes metòdics de Descartes es basava en el coneixement sensible el qual va afirmar que era dubtós. En canvi, mitjançant l’enteniment podem arribar al coneixement de l’ànima, per tant, es podria dir que el coneixement sobre aquesta és cert i indubtable en contrast amb el coneixement del cos. Per tant, en conclusió, l’ànima es podrà conèixer veritablement mentre que el cos no, atès que aquest només serà un coneixement probable.

Filosofia de Heidegger

-Per què és important l'autor?

PROJECTE 4: La filosofia de Heidegger

La filosofia de Heidegger parteix de l’existència humana i es divideix en dues etapes. A la primera es pregunta per l’ésser i a la segona fa una reflexió sobre l’ésser i el llenguatge ja que li preocupa més aquest que la pròpia veritat. Va aportar que els objectes existents no depenen d’ells, sinó que hi ha un final del procés el qual troben en l’home. També afirmà que el ser de les coses significa pertànyer al món, per tant, va ser un dels primers pensadors que va a apuntar cap a la destrucció de la metafísica. Respecte l’home, va dir que era un ésser en el món fent referència a la seva manera de ser com a tret constitutiu de la seva existència, el qual era necessari que pertanyés al món. El filòsof parlà d’existència autèntica i inautèntica; la primera consistia en adoptar com a punt de partida a si mateix i en el segon cas al món i als altres homes. Malgrat que l’home era un ésser per a la mort, ja que aquesta és una possibilitat de ser, l’home té por a la mort en una comprensió inautèntica i això provoca que només pot parlar de la mort de forma impersonal. En canvi, en la comprensió autèntica la pot afrontar millor com a possibilitat última i definitiva de l’home. Respecte el jo, parla del jo autèntic com aquell que el proporciona angoixa al reconèixer el que significa estar en el món, des de la seva totalitat. Això només ho pot assolir anticipant la mort que afecta a l’ésser mateix i és una possibilitat de la seva existència, la qual, sorgeix del no-res.

Comentari de text: Demostració de l'existència dels cossos (text 12 de Descartes)

1) Aquest text de Descartes parla dels cossos materials. Parla sobre la demostració dels cossos, sobre el fet de conèixer-los atès que són demostracions de la geometria. Però Déu no és la causa d’aquests cossos, sinó que són els cossos mateixos la causa d’ells ja que m’estaria demostrant una realitat falsa, per tant les coses corporals tenen la causa en si mateixa, per tant existeixen.

2) Els cossos materials i la seva causa

3) Aquest fragment de Descartes correspon a la sisena part de les Meditacions Metafísiques de la seva obra. Parla dels cossos materials tot centrant-se en la seva existència derivada de la causa que els produeixen. Els cossos materials són l’objecte de les demostracions de la geometria segons el filòsof. Però preguntant-se per la causa productora d’aquests cossos no pot deixar-la caure en déu ja que aquest no pot generar una mena de realitat sinó que aquestes existeixen per si mateixes sense la seva intervenció. Per tant si Déu les creés ens estaria enganyant tot fent-nos creure en una realitat falsa tal com diu al text que ‘no essent un Déu enganyador, no m’envia aquestes idees immediatament per si mateix’. Per tant aquestes idees són enviades o procedeixen de les cosses materials i corpòries, és a dir la causa de les coses materials estan en elles mateixes, per tant cal confessar que les coses corporals existeixen.

4) El fragment anterior de la demostració de l’existència dels cossos pertany a Descartes, filòsof francès del segle XVII de corrent racionalista. Aquest text es relaciona amb la demostració dels cossos materials. Descartes es preguntà quina era la causa que produïa la idea dels cossos i en primer lloc va constatar que ell mateix no podia ser la causa productora atès que ell era una cosa pensant i que eren idees en contra de la seva voluntat per tant les idees són exteriors a ell. Déu tampoc pot ser la causa dels cossos materials atès que ens estaria enganyant tot mostrant-nos una realitat falsa. Així va concloure que la causa de la idea dels cossos ve d’aquests mateixos, per tant aquests existeixen. Es pot establir certa relació amb Aristòtil qui atorgà importància al món sensible així com Descartes situa la idea dels cossos en el món real, en aquests mateixos objectes sensibles. Tot i així, també es pot vincular amb Plató en la recerca de la idea productora qui situa les idees en el món intel·ligible, en un món exterior a ell, així com Descartes també situa la idea productora dels cossos en aquests mateixos, per tant, exterior a ell.

Redacció: Puc dubtar del jo?

Doncs bé, si em poso a dubtar sobre aquesta qüestió, és a dir, sobre el ‘jo’ estic dubtant, però no estic dubtant del jo sinó que estic dubtant sobre una qüestió que m’afecta a mi però que no recau directament sobre el ‘jo’. Es pot dubtar d’infinitat de coses, sobretot de les coses sensibles que són les que més enganyen com va dir Descartes ja que algun cop t’enganyen i si ho fan un cop ho poden fer molts i més perquè estan sotmeses a canvi i no romandran invariables, però estic d’acord amb el que va dir Descartes sobre el cogito, que no es pot dubtar sobre el jo, perquè al cap i a la fi és el jo qui dubta, per tant el ‘jo’ sempre romandrà invariablement i si penses i dubtes, perquè ets tu el subjecte d’ambdues accions vol dir que el ‘jo’ és indubtable.